La passió sota terra d’un biòleg i carstòleg vocacional. Llibre homenatge a Àngel Ginés.

Tot just hem estrenat any nou i ja teniu a la vostra disposició la nova Mongrafia de la Societat d’Història Natural de les Balears (vol. 37).

La compra de la versió impresa es realitza via correu electrònic, indicant adreça d’enviament i nombre d’exemplars.

Descàrrega de la monografia en format PDF (gratuït).

El dia 5 de gener de 2024, n’Àngel ens va deixar de forma sobtada. Ningú s’ho esperava. Era una persona plena de vitalitat i alegria. Al tanatori un grup d’amics seus comentaren sobre la possibilitat de fer un volum monogràfic dedicat a la seva persona. I així ja va prendre camí aquesta idea. Idea que no era nova doncs dins la sèrie de monografies de la Societat d’Història Natural de les Balears ja hem dedicat volums homenatge a Joan Cuerda, Andreu Muntaner, Antonio Rodríguez i dins un monogràfic d’història de la ciència a Francesc Bujosa.
Plantejat a la junta de la Societat, de seguida se donà suport incondicional a aquesta iniciativa.
En aquest volum han participat 20 autors amb 11 contribucions. Després del decés de n’Àngel Ginés hi ha hagut distints mostres de record i homenatge. La Societat d’Història Natural de les Balears de la que era soci, publicà una sentida necrològica per Damià Vicens i Guillem X. Pons, que hem volgut també recollir, amb petits canvis, en aquestes primeres pàgines del monogràfic.
També, des de la Societat Espeleològica Balear (SEB) i la seva publicació, Papers de la SEB reteren homenatge a Àngel, i aquí el seu germà Joaquin i Joan J. Fornós recolliren de forma exhaustiva les seves publicacions. Un llarg llistat de treballs científics. A la vegada fan una anàlisi bibliomètrica sobre tots el temes que arribà a tocar (i jo diria dominar).
Com a articles presentats expressament per a aquesta monografia s’inicia amb una història de la biospeleologia a les Illes Balears, article realitzat per Guillem X. Pons, Damià Vicens, Miquel Mir-Gual i Laura del Valle. La biospeleologia fou una disciplina que Àngel dominava, tot i que els treballs relacionats amb la bioespeleologia no foren la seva temàtica principal (12 referències; 5,67 %). Però tal com comenten els autors d’aquesta història de la Biospeleologia, amb les seves diferents etapes, és a partir de la realització de la seva tesina n’Àngel fou un referent en la biospeleologia balear (Ginés, 1982). És per això que amb aquest article li volem retre homenatge, en uns moments el que aquesta disciplina, a les Balears, estava dormida i ell la va despertar.
El següent articles és el més llarg de tot el monogràfic, amb unes 110 pàgines !! Francesc Gràcia, Antoni Josep Sosa, Pau Balaguer, Francesc Xavier Bascuñana, Joan J. Fornós i Gabriel Santandreu, amb el capítol El barranquisme als torrents de Mallorca (1830-2024): aspectes geogràfics i històrics dels accidents mortals i dels grups de rescat. El propòsit d’aquest article és intentar que els accidents mortals ocorreguts als torrents de Mallorca no caiguin en l’oblit i, a través de la seva difusió, contribuir a evitar-ne que es tornin a produir. Es presenta una breu ressenya sobre la història de l’exploració i obertura dels torrents de Mallorca, així com un resum de les característiques geogràfiques, geològiques i hidrològiques dels canyons càrstics de la serra de Tramuntana. S’hi fa una atenció especial a les particularitats dels barrancs on han tingut lloc accidents mortals. A més, s’inclou un apartat dedicat a la història dels grups de rescat, que van ser majoritàriament formats per voluntaris durant el segle XX, fins a la seva professionalització a començaments del segle XXI. Des de l’any 1830, primera data en què es té constància documental, fins al 2024, un total de 33 barranquistes i excursionistes han perdut la vida en 29 accidents a 11 dels torrents de la serra de Tramuntana. Aquest article també realitza una anàlisi de les causes i tipologies d’aquests accidents mortals, presentant una fitxa detallada per a cada succés, ordenada cronològicament.
Miquel Àngel Vicens-Siquier i Bartomeu Salvà ens parlen de la Malacofauna marina present en l’àrea I de Closos de Can Gaià (Portocolom, Mallorca). En aquest treball s’exposa la malacofauna marina present en una de les zones completament excavades del jaciment prehistòric de Closos de Can Gaià, encara que també presenta ocupacions o usos posteriors. D’aquesta manera es mostra l’anàlisi realitzada sobre gran part dels mol·luscs marins recuperats en les diverses campanyes arqueològiques, centrant-se durant les diverses fases d’ocupació prehistòrica del jaciment (bronze antic i navètic), així com durant el període islàmic, en el qual s’hi observa una presència humana evident. L’anàlisi es focalitza en la distribució de les diferents espècies de mol·luscs marins durant els diferents períodes proposats, així com en la seva tafonomia. Tot i el reduït nombre d’exemplars, l’anàlisi ha permès tornar a observar la diversa utilització d’aquesta fauna en les societats pretèrites (prehistòriques i islàmica), tant d’un punt de vista alimentari com ornamental o simbòlic.
Josep Vicens-Ramis, Damià Vicens Xamena i Damià Vicens-Ramis redacten un article sobre Els forns de guix tradicionals de la serra de na Burguesa (Mallorca): guix obtingut i combustibles utilitzats. Aquest article de pare i fills és resultat d’un treball de recerca de batxillerat que versa sobre el patrimoni miner historic molt desconegut, del guix de la serra de na Burguesa (Mallorca). Consta de pedreres, mines i forns, de cronologia incerta, probablement del s. XVIII fins a mitjans del s. XX, encara què hi ha dues pedreres en funcionament. Algunes explotacions mineres històriques presenten forns, la majoria dels quals es presenten en parells. Malauradament la majoria es troben en ruïnes. A partir d’un model hipotètic han pogut quantificar la producció de guix per fornada en cada forn. El guix cuit obtingut va dels 10.038 kg als forns més petits fins als 17.716 kg al forns més grans. S’ha fet una relació dels possibles combustibles per a alimentar els forns a partit d’un inventari dels vegetals propers al forns.
Damià Vicens, Pau Balaguer, Jaume Servera, Antelm Ginard, Laura del Valle i Guillem X. Pons presenten l’article de Les pedreres medievals de Rafalbeig al litoral de Calvià (Mallorca, Mediterrània occidental). Les pedreres de Rafalbeig començaren a explotar-se a principis del segle XIV. El marès que s’extreia es va fer servir en diferents construccions, algunes emblemàtiques, com ara la Catedral de Mallorca i la Llotja. Al sector oriental de Rafalbeig, al Morro d’en Feliu, també hi podem trobar una pedrera de pedra blanca. El marès prové de dipòsits d’eolianites del Plistocè superior, adossades als paleo-penyassegats, mentre que la pedra blanca té l’origen en antics esculls de corall del Miocè. Aquest treball descriu les pedreres situades dins l’àmplia cala de Rafalbeig i, per proximitat, també dues pedreres més, localitzades entre el racó de sa Fragata i l’illa del Toro. Les pedreres medievals de Rafalbeig constitueixen un element valuós del patrimoni miner de Mallorca i, alhora, formen part d’un indret d’alt valor geològic, medi ambiental i paisatgístic. Si bé les Balears tenien en el litoral uns objectius d’explotació de recursos molt diferent de l’actual, el turisme és avui en dia, el motor de l’economia balear.
En el següent capítol Damià Vicens comenta algunes observacions relacionades amb les pedreres històriques amb la tipologia de la pedra de Bellver. Explica com edificis singulars i amb un alt valor patrimonial de Palma es va utilitzar pedra procedent de pedreres de Bellver i de Fontsanta al terme de Palma, i d’indrets propers com de sa Porrassa, de cala Vinyes i de Portals al terme de Calvià. Litològicament són calcisiltites i calcarenites bioclàstiques amb un gra de mida d’arena molt fina a llim i presenten un color generalment taronja grisenc fins a un groc pàl·lid, de cronologia del Tortonià inferior. S’ha optat per utilitzar la denominació genèrica de pedra de Bellver en lloc de marès de Bellver que han utilitzat altres autors. Antigament entrava dins la denominació de pedra blanca, tot i què altres litologies també entraven dins aquesta denominació.
Bernat Morey realitza uns apunts geològics dels puigs de Son Seguí i de Santa Eugènia (Mallorca, Mediterrània occidental) des d’un enfocament multidisciplinar. En aquest treball s’ha realitzat l’exploració sistemàtica del relleu de Son Seguí-Santa Eugènia-Puget i a la vegada, es fa un estudi comparatiu d’aquestes elevacions amb el relleu coetani de Mallorca i de l’entorn mediterrani proper permet avançar en la interpretació sobre el seu origen i disposició. El seu registre estratigràfic permet diferenciar la sedimentació mareal messiniana de la posterior i ajuda a fixar els dos cicles marins- litorals pliocens importants. Les elevacions estudiades capbussen en la mateixa direcció que moltes de les elevacions de l’illa coronades amb materials postectònics. La seva singularitat prové més de la seva altura actual, de la quantitat de material marí miocè i pliocè acumulat i per la resposta que experimenta aquest a un esforç tectònic de direcció SO-NE. El Puig de Santa Eugènia sembla un vertader anticlinal, el puig de Son Seguí respon a l’efecte de forces semblants provinents del S-SO i es Puget mostra una resposta a una pressió de base més en vertical i/o transpressiva. La variació en la direcció de l’esforç a partir del Messinià i a mesura que avança el Pliocè reforça la hipòtesi d’un relleu provocat per la tectònica alpina recent (Messinià/ Pleistocè) i assenyala la dinàmica compressiva des finals del Miocè com a primera responsable de l’estructuració dels relleus estudiats. Tot documenta i per Mallorca els efectes de la confluència entre les plaques tectòniques africana i europea i ibèrica durant aquestes períodes amb força suficient per originar relleus com els estudiats i mostra també com un enfocament multidisciplinar permet avançar en la resolució de problemes geològics complexes.
A Àngel li agradava molt explicar la història de les coses i les biografies, de fet, tal com indica en Joaquín Gines i Joan Fornós en el segon capítol, els treballs de tipus històric i social que tracten bàsicament sobre l’evolució del coneixement de les coves i el carst mallorquí, els quals inclouen compendis bibliogràfics i biografies, trobam 20 referències; (el 9,43 % de les seves publicacions). En aquest cas, a més de la història de la Biospeleologia, en aquest volum Joan Mayol fa un article sobre L’Associació Balear d’Amics dels Parcs (ABAP), gestió de la natura i societat civil. L’any 1988, el de la declaració de s’Albufera de Mallorca com a primer parc natural de les Balears, un grup de naturalistes fundarem una ONG per a contribuir a la gestió de l’espai i difondre la seva importància, que l’any 1992 ampliava la seva finalitat a altres espais protegits (Cabrera i Mondragó, inicialment), com a Associació Balear d’Amics dels Parcs. L’entitat va tenir una vida molt intensa, fins l’any 2007, però la seva base associativa era limitada (fins a 310 socis). El seus principals papers varen ser canalitzar donatius privats en favor dels espais protegits, desenvolupar projectes (més de cinquanta en els seus vint anys de vida) que no eren prioritaris per a una administració poc preparada per a la gestió d’espais naturals, potenciar accions de voluntariat i connectar els espais protegits amb la societat civil. També va actuar com a grup de pressió en favor de la protecció i bona gestió dels espais. L’any 2007 es va dissoldre, víctima d’una crisi generada per raons diverses que crivellaren la seva base de tresoreria. El seu arxiu documental fou dipositat a la Societat d’Història Natural de les Balears, que ha permès a l’autor i promotor de l’entitat la redacció d’aquest resum de la seva trajectòria.
Per a finalitzar aquest monogràfic homenatge a n’Àngel Ginés, aquest article, jo diria que és la cirereta del pastís, d’en Lluc Garcia li dedica una espècie, Porcellionides angelginesi sp. nov. Es descriu una nova espècie d’isòpode terrestre (Isopoda: Oniscidea) de Mallorca i d’algunes illes i illots adjacents. Porcellionides angelginesi sp. nov. és una espècie que, en aquestes illes, ha estat prèviament confosa amb Porcellonides fuscomarmoratus (Budde-Lund, 1885), espècie descrita d’Algèria al segle XIX i posteriorment citada a diferents localitats del sud i de l’est de la Península Ibèrica i de les Balears. Una revisió dels espècimens atribuïts a P. fuscomarmoratus, recol·lectats al llarg dels anys a Mallorca i a les petites illes de sa Dragonera i Cabrera i a alguns dels seus illots, ha revelat que no pertanyen a l’espècie algeriana-ibèrica sinó a una espècie morfològicament ben diferenciada, principalment per la seva genitalia masculina i per altres característiques morfològiques consistents. A hores d’ara, la presència de P. fuscomarmoratus a l’arxipèlag balear només està confirmada a l’illa d’Eivissa. P. angelginesi sp. nov., espècie molt propera a l’anterior, es pot considerar com un endemisme gimnèsic que habita zones càrstiques ben conservades de la Serra de Tramuntana de Mallorca, Cabrera i sa Dragonera. La seva presència a les Serres de Llevant de Mallorca i a Menorca no s’ha pogut confirmar.
Des d’aquestes pàgines, els editors no podem més que agrair la tasca de tots els autors que han participat en aquest volum especial i que gràcies a la Societat d’Història Natural de les Balears, han pogut veure la llum i retre homenatge a Àngel Ginés Gràcia.

Guillem X. Pons, Damià Vicens i Laura del Valle (editors)
Palma, desembre de 2025