Stairway To Heaven

ISOLATION

2022-04-29T06:50:17Z

When all is lost to you inside
When all the darkness takes the light
The ritual it has begun
Now you tear away from everyone

Justified you waste away
You'd dare to dream,
but still you're too afraid
Now you're broken and deceived
Lost to live this cruel reality

You're disconnected, so alone
Severed ties from all you know
Isolation brings you to the end
Until you love again

If you could only see
What will come to be

Maybe you'll stand,
maybe you'll give
And break to find another way
And make things better
Maybe you'll find a life you can live
And learn to love along the way
And make things better

Isolation brings you to the end
Until you love again

Alter Bridge — Isolation

OMAHA

2021-10-09T02:32:54Z

"Cover my ears and close my eyes
just long enough to stop the noise."
— Evanescence, 'Use My Voice'

"La presa de consciència del patiment animal és un fet que capgira la vida de la persona que ho viu. Quan acceptem enfrontar-nos a aquesta realitat, copsem una cosa que resulta impossible de percebre del tot: la intensitat del dolor animal i el nombre de vides destruïdes. Aleshores ens quedem atònits, ens adonem de tot el que poden fer els humans a uns altres éssers sensibles en tot moment i arreu del món. Tan bon punt aquesta veritat arriba a la consciència, l'aire esdevé irrespirable. El silenci ho embolcalla tot i ajunta la solitud, la vergonya i la certesa que mai més no serà possible viure com abans. Aquesta presa de consciència projecta la persona a un món a part, que és, d'entrada, una mena de malson; quan algú fa seu el patiment dels animals, experimenta una ferida immensa, que no es tanca mai i que, en certa manera, a mesura que van passant els anys, es fa més viva."

— Corine Pelluchon, 'Manifest Animalista'

ESTAT MENTAL, OMAHA: Saber que hi ha gent que se sent exactament igual que tu reconforta, però és trist. Que per decidir 'fer el correcte' ens veiem així, és trist. Hi ha qui ho entoma i encara de manera tranquil·la. D'altres, no ho aconseguim i tirem, no per elecció, per la via traumàtica. I aquests, molts, fem el que podem. Com en la imatge de soldats aleatoris (i anònims) vagant per la platja d'Omaha a l'inici de 'Saving Private Ryan'. La més absoluta desorientació. El més absolut caos. Simplement, anem avançant per aquella platja sense rumb, envoltats d'un surrealisme que esdevé la nova realitat. Alçar la vista, i veure que tot el món ha quedat reduït a allò més immediat que t'envolta. I, de cop, la realitat comença a accelerar; de cop la ment queda enrere; de cop... esquinçament. El cos a un lloc (allà on estiguessis en aquell moment, i amb qui estiguessis en aquell moment). L'ànima a un altre (indefinit, borrós). Sentir a càmera lenta. Patir a càmera lenta. Sents que algú et parla. I tornes al món. Però una part de tu s'ha quedat allà, a la platja. Una part de tu s'ha perdut i ja mai no tornarà. Una i altra vegada. Una i altra vegada fins el dia que tot el que eres ara sigui allà, atrapat i vagant sense rumb. I aquí, l'ombra.

"If we can’t talk about it
we’ll just keep drowning in it."
— Evanescence, 'Use My Voice'

L’ESCORXADOR D’ORWELL

2019-12-20T10:29:56Z

“Perhaps one did not want to be loved so much as to be understood.”
― George Orwell, 1984

T’aixeques de matinada pel dolor d’una migranya que just comença. Per distreure’t uns minuts i veure si ets a temps de fer marxar el dolor abans que arribi de debò, busques una distracció tranquil·la. Silenci, llum de la tablet al mínim. Diu la web del temps que avui plou. Pues vale. I ara què? Jo què sé, doncs Instagram. I pam: quatre vídeos d’animals (uns amb mirada perduda, d’altres amb mirada de pànic, d’altres amb mirada confusa) entrant tots apretats a escorxadors catalans, que el Nadal és la setmana que ve i i les safates de carn del súper no s’omplen soles. La meva intenció de tenir la ment en blanc i el cervell en standby em sembla que se’n acaben d’anar a la merda. Doncs som-hi.

DISSONÀNCIA COGNITIVA. Ningú qui conec (espero) li tallaria el coll a un animal per plaer. I per plaer no entenc només el plaer psicòpata de clavar un ganivet al coll d’un animal mentre s’ofega entre la seva pròpia sang. Per plaer entenc també el “però què bo que està” l’animal degudament dissociat del que era (era algú, una personalitat), reconvertit en el que per a nosaltres és (una cosa, un producte de consum). I tothom qui conec (jo inclòs) ha pagat o paga per a que algú li talli el coll a un animal per nosaltres. La gran majoria de la societat sentim respecte i fins i tot amor pels animals i, alhora, aquesta mateixa gran majoria som responsables de l’extermini anual de milers de milions d’animals sense necessitat. Uns animals els cuidem (gats, gossos) i amb d’altres apliquem una crueltat tan extrema que, crec, el 99% de la gent que conec seria incapaç no ja de fer-ho en primera persona, sinó simplement de veure-ho. La diferència que justifica la diferència de consideració entre la vida d’un gos i la d’un porc és...? [Inserir fal·làcia random].

DOBLEPENSAR. De la dissonància cognitiva, al doublethink d’Orwell a 1984. L’esperit nadalenc és ple de bones intencions, bon rotllisme, ajudar a qui ho necessiti (només ho necessita pel Nadal?), reunir-se amb família i amics i, com no, fer-ho com acostumem a fer qualsevol trobada social: al voltant d’una taula. I en nom del bon rotllisme, la pau i l’amor, tenim ara mateix, en aquest mateix moment, tot d’animals morint de la manera més bèstia que se’ns pugui passar pel cap, uns ja insconscients, d’altres semi-inconscients, i d’altres vivint el procés plenament conscients: asfixiats a una càmara de gas, penjats dessagnant-se amb un tall al coll o introduits a una olla bullint on si tenen sort els matarà el dolor extrem, i si no la tenen hauran de suportar com se’ls desintegra la pell fins que s’ofeguin. Tot aquest patiment i tota aquesta onada de mort, en nom de les nostres bon rotllistes celebracions amb cançons de pau de fons. [Jo que sóc molt fan dels gifs, aquí hi posaria un de “not bad”...]

NO. I cada any, a justificar-se o a posar bona cara. De debò haig de justificar el perquè no vull entrar a una braseria? I cada any, el déjà vu. Ya sé que no quieres, ¡pero esto está buenísimo! Sí, ja sé que està bo. I no, no en vull. Que la truquis, que vol saber perquè no hi aniràs...

[Sospir] Bon Nadal.

LA BOMBOLLA

2019-08-13T23:13:35Z

EL CAMIÓ. Després d'un dia passant-ho bé en plena natura, caminant, veient paisatges, cansant-te tant com pots... arriba el recordatori: tornant a casa, un camió al davant. "Transport d'animals vius". Vius per una estona, penso, com per fer-me una broma a mi mateix. Una broma imbècil i sense cap gràcia, a veure si així esquivo l'hòstia que m'arriba. Però arriba. El dolor de sempre. El dolor de viure en una societat que viu plàcidament allà on la meva moral no pot més que vomitar. El dolor permanent de veure que allà on miris, no hi trobes res que et serveixi de refugi. L'agonia de no poder respirar perquè l'aire ja no és suficient. La desesperació (que poc a poc, amb els anys, canvia cap a apatia i aïllament) de no veure ni trobar ningú que respiri el mateix aire que tu. Ofegar-se de manera aleatòria tantes vegades al dia o a la setmana. Intentes no pensar-hi, per supervivència i perquè el cap no rebenti, ni que sigui. Però vius exposat a que l'hòstia t'arribi en qualsevol moment. Veient una sèrie-peli-documental, parlant amb un amic o familiar, menjant amb qualsevol persona (aquí les probabilitats de rebre hòstia són del 100%), a mitja classe, conduint tornant a casa després d'un dia feliç... L'hòstia sempre hi és. I llavors, enmig de la situació que sigui, toca posar bona cara, per no ser un anormal, encara que el cos et demana cridar o, sovint, simplement plorar. I encara és el de menys. Jo ara sóc aquí, escrivint les meves merdes. Aquells animals ja són morts. La inutilitat, la impotència que sents cada vegada que veus un camió d'aquests. Són allà, uns animals a qui de ser d'una altra espècie els estarien, els estaríem, mimant i llançant una p*** piloteta per jugar. Però són allà, camí de l'escorxador, perquè com a societat hem decidit que tenim el dret a criar-los i matar-los. El motiu? Perquè tenim el poder de fer-ho, i ens dóna la gana fer-ho. El poderós no necessita arguments més enllà del seu plaer. Si ho vol, ho fa.

LA PUNYALADA. Diuen que el pitjor dolor d'una punyalada no és que un punyal se't clavi, sinó que, un cop dins, el punyal es faci girar, retorçant-ho i estripant-ho tot per dins. Fa quatre anys que no para de fotre voltes per dins la ferida. Abans de fer-ho, em pensava que el més difícil de canviar així els propis hàbits de vida havia de ser difícil (o impossible). No ho era. Si hi creus, el canvi és instantani (no parlo de dies, parlo de segons). El difícil comença per una banda que no t'esperes, l'hòstia arriba per una banda a la que ni tan sols hi mires: el difícil i el dolorós és fer teu no el dolor dels animals que has matat tu (ja està fet, i és una culpa que et tocarà arrossegar), sinó el dels bilions d'animals que moren cada any en mans no només d'una societat, que sona prou abstracte com per no poder fer-hi res, sinó de tota la gent que coneixes. I aquests animals encara no són morts. Però el patiment ocorre i seguirà ocorrent i no hi pots fer res. El dolor de la impotència.

L'ENTORN. Com es deu sentir una persona feminista vivint en un entorn on el 99% no només aprova l'abús i violència contra la dona, sinó que hi participa activament? O una persona anti-racista en un entorn on el 99% reclama el dret a esclavitzar o matar a immigrants? I ser homosexual en un entorn on el 99% de la gent que et rodeja no veu cap problema en empresonar (o matar) homosexuals? Arreu hi ha anormals que fan mal, i col·lectius que hi lluiten. Mai vas contra el 99%. Però fer teu el patiment animal és entrar en una dimensió on qui fa mal no són 4 anormals, és tothom. I jo contra això no sé com lluitar-hi. De fet, amb prou feines hi sobrevisc, en aquest entorn.

LA BOMBOLLA. Mecanisme de defensa? Una "antisocialitat" que, any que passa, va a més. Ja la tenia de sempre, però ara arriba a límits que ni jo m'imaginava. Ara arriba a nivells intra-familiars, d'amistats, de relació directa. Però no m'aïllo perquè culpi la gent que fa una cosa que odio que facin. Jo també la feia. M'aïllo perquè és l'única manera que he trobat d'alleujar el dolor. Visc en una bombolla? Sí. No tinc altra manera de respirar.

Pa que luego digan que el Luisma es tonto...

2009-02-05T14:24:45Z

En ma vida havia aprovat cap examen universitari (bé, només em vaig presentar a 2 xDDDD), i ara que m'hi he reenganxat, 1er semestre, ja tinc les notes...
1 x Notable
2 x Excelent
1 x M.Honor

Ueeeee!!!! i currant alhora!!!

Ploraré i tot...

Informàtica, puta informàtica.

2009-01-06T18:06:06Z

Anys després, molts, de fer el meu últim examen d'universitat (de Física, a la Complutense!), torno a les "andades". Dissabte 10 (ja mateix...) el tinc de Lògica, i Dimecres 21 de Computadors. Informàtica, puta informàtica.

Des de l'any 2003 fins al 2008 estudiant coses d'informàtica, sense agradar-me. Però per una cosa que se'm dona bé, em repeteixo sempre. Des que treballo d'informàtic tinc, més clar que mai, que no vull ser informàtic. Sempre havia volgut ser professor de secundària, però mai hi he lliutat. Els anys han passat, i he anat fent... informàtica.
Des que en sóc professional (l'ús d'aquesta paraula, en la informàtica, perd tot el sentit...), ho tinc més clar que mai, vull ser professor, i necessito una carrera universitària. Cony, faré informàtica! Informàtica, puta informàtica. Puta, si, però hi tinc crèdits convalidats.

Podria dir que ja no recordava el que era estudiar per examens universitaris, però mentiria: mai vaig fer-ho XD M'era bastant igual. Ara si que me la jugo...

I aquí estem, treballant pels matins, estudiant per les tardes. I, més que mai, fins als collons de la informàtica, la puta informàtica. Però millor no li falto més el respecte, que potser serà ella qui em permetrà deixar de ser informàtic... esperem que si.

Adéu, públic invisible :D

Every Red Cent

2008-12-07T22:02:38Z

Rocky Votolato - Every Red Cent

Brutal accident d'un F1...

2007-01-28T11:30:50Z

Brutal accident d'un F1...
Una foto...